TUNÍSSIA

Els guerres cartaginesos pel nord d'Àfrica

Les imatges parlen per si soles. Ningú dubte de que són figures humanes d'homes en forma de putxinel·lis. Però vaig haver d'indagar sobre el seu significat i la seva confecció. Curiositat personal.

Anàvem tot passajant pel centre històric de Hammamet i un home gran amb barba blanca em va dir que ell es dedicava a confeccionar aquestes figures amb fusta d'olivera.

Són figures que recorden un passat antic quan els guerrers cartaginesos van arribar a les costes del nord de Tuníssia i van lliurar gran batalles per a colonitzar aquests territoris. Em va fascinar la unicitat de cada figura, el vestuari divers i colorista, l'ús del llautó per al guarniment de botes, ombreres, espases i escuts, les diferents textures de les robes, el maquillatge de les cares : celles, bigoti i barbeta ben marcades, la forma dels barrets a l'estil tunissià. I una cosa que no es pot veure en aquí és que també hi havia guerres de pell negra.

L'instint em va manar : foto !. El conjunt em va fer imaginar els exèrcits reals en marxa però per més que ho intentava només veia la debilitat d'un exèrcit d'una simple puresa artesanal. Una altra cosa és la realitat històrica dels cartaginesos i les seves gestes per aquestes contrades de la Mediterània que no conec suficient. Però les restes de la ciutat de l'imperi : Cartago, de debó que no són de llautó ni de fusta d'olivera, no són fruit d'un imaginari com ho poden ser les figures que veieu i que es venen com a souvenir d'artesania local.

Qui eren els cartaginesos ?

TUNíSSIA

Ciutat de Kairouan

En cada revolt de la ciutat emmurallada hi ha carrerons estrets i sinuosos que corprenen per la seva sol·litut. Aquest és un d'ells.

El color blau pentina les pareds i moltes portes dels habitatges tunissians.

Menorca

Una posta de sol des de Ciutadella. Imatge recent de fa poc més d'una setmana.

Estiu de 2007

Memòria fotogràfica

L'avioneta del Tibidabo

Una imatge que us farà pensar en llocs. Va ser una dia que vam anar a visitar una amiga que tinc a Horta, una àvia de 80 anys que ens va mostrar imatges del seu àlbum familiar.

Gràcies Maria.

Enciams ecològics del Prat del Llobregat

Enciams "denominació roure"

En una de les meves incursions al treball de camp en Geografia vam anar a petar al Prat del Llobregat fa poc més de 6 mesos.L'únic home de la fotografia és el president del sindicat de la JARC, Joves agricultors i ramaders de Catalunya (la competència al sindicat de la Unió de Pagesos). Aquest home és diu Josep Miquel Pujol, un empresari llest, fill de pagesos, i ànima d'un sindicat que representa a joves emprenedors. Tots els enciams que cultiva al troç van directament a França, llevat dels que ven a la botiga familiar que té en el Prat i també llevat dels que ens va regalar a l'equip que el vam anar a entrevistar. Totes les noies de la foto són una petita representació dels alumnes, futurs Mestres de Primària, que he tingut enguany a classe.

Em va semblar que investigar sobre el món rural d'avui en dia a Catalunya és una obligació indefugible per a les generacions que han crescut en l'asfalt. No sé si les moltes sessions dedicades en això van servir per a recontemplar el nostre valuós patrimoni verd, boscós i poc contributiu al Producte Interior Brut..... El temps, sols el temps ens ho dirà. Però per si de cas la meva intenció anava cap aquí : fer parar l'atenció als greus problemes que pateix l'agricultura catalana en procés d'extinció per un món devorat d'interessos especulatius i de competència mundial.

ABU SIMBEL

"Abú Simbel : espectáculo de luz y sonido"

Vam fer quilòmetres i quilòmetres pel desert en formació de convoy per arribar fins aquí. Esteu veient la façana del temple de Ramsés II. Considerat un dels més impressionants de tot Egipte.

Vaig obligar a algú a disparar amb la meva càmera per a sortir jo en la foto. És un espectacular temple excavat a la roca i salvat de les aigües del llac Nàsser gràcies als treballs de la UNESCO. Per això és parla de salvament o rescat del temple. Pedra a pedra el van desmuntar i traslladar uns quants metres més amunt.

Feia un vent impressionant. Aprofitant que ningú em veia vaig agafar d'un racó una mica de sorra del desert que la tinc a casa dins d'un pot de vidre.

Al costat d'aquest coloso n'hi ha ha un de no menys interessant : el temple de Hathor, preciós interior amb les millors escultures esculpides a la paret que mai he vist, de ben treballades, sobre el cos femení. Nefertari, la dona de Ramsés II era la reina a la que està dedicat el temple de la devesa Hathor. Diuen que el temple el va fer construir Ramsés II per a deixar constànica del gran amor que sentia per la seva esposa.

[Com sempre molts turistes per tot arreu.

Egipte ? : Egipte és el país amb més turistes per m2]

L'agència havia intitulat el viatge amb el sobrenom de Egipto Mágico : Abú Simbel, espectáculo de luz y sonido, precisament per aquest punt del viatge. Vam visitar el temple per la tarda, i també de nit, per veure asseguts un espectacle de luz i sonido sobre el significat del temple amb explicacions dels treballs de la UNESCO per a rescatar els temples de les aigües.

Era una nit molt estel·lada i la lluna quasi plena il·luminava un cel nítid. Feia fresqueta. Per cert, per abirgar-me em vaig haver de comprar un xal que actualment tapissa una butaca de casa, després de que desenes de venedors em perseguissin per a vendre de tot. Inclús ells deien : "no-estrés-señora", de la quantitat de vegades que senten comentaris dels turistes agobiats de la pressió per a comprar souvenirs amb poc temps. Sí, com sempre, veure moltes coses amb poc temps.

Us puc assegurar que després de l'espectacle vaig sentir-me molt frustrada. Sentia els guiris que dèien: qué bonito, fantástico, sublime !! I jo pensava : per venir a veure "quatre pedres" (perdona'm Ramsés) impactades d'imatges projectades, simbòliques i jeroglífics incomprensibles acompanyats de veus pre-grabades en castellà -típica veu dels personatges de la Walt Disney- és millor anar a veure un bon documental sobre el tema a la Caixa Fòrum (n'hi han i de bons).

Cues i cues de persones aturades per entrar amb tiquet a l'espectacle d'una hora de durada. S'obra la porta i la gent corrents avall per a tenir el millor seient. Els turistes de la tercera edat amb bastó i corrents també per un camí empedregat, mal il·luminat però al "el millor lloc" per a veure l'espectacle !!, dantesc, us ho asseguro. Quan m'havia assegut vaig veure caure a una senyora gran que va tropeçar amb un esglaó... i el cor s'em va encongir. I....vaig pensar : venga ya, que empiece el espectáculo y vayámonos pronto que el Nile Romance (el nom del vaixell on m'hostatjava) quedava encara a 4 hores de camí, i tot just eren les 12 de la nit...... A les 4 de la matinada arribàvem de nou al vaixell....després d'un viatge per la nit del desert d'Egipte. Una nit de lluna fresca i estel·leda.

En el temple de Hatschepsut

"Una de japos"

En Josep, un pintor de Mallorca, especialitzat en retrats i que s'havia ofert a fer-me fotografies durant el viatge, per ser ell bona persona, per ser empàtica persona que comprenia què era fer sola un viatge mític, i que sabia, per tant, que no podria abusar de cap parella per donar fe d'haver estat testimoni dels molts tresors d'Egipte, va dir en aquella ocasió, Maite, no cal que em demanis res, aquesta és una foto bestial !. Dona'm la càmera. Té, Josep : dispara !!!!... i ... en aquí em veieu disfressada de mig mora amb un mocador del Marroc, mig turista, amb una gorra del Barça i rodejada de japos autèntiques que protegint-nos d'un sol aclaparador. ..crec que les japos no van poder entendre que aquella era una escena especial, digne de "l'instant de Magnum". Jo si vaig entendre el que els ulls d'en Josep havien captat. Estàvem ja una mica farts de fer fotos a les pedres !!!!, i nosaltres ens vam convertir en bèsties rares. I ja sabeu que tot allò raro és digne de foto perquè és escàs.

Aquella gorra amb el número 10 del Ronaldinyo, va ser per molta població masculina egípcia codiciada, fins que arribats a un punt final del meu viatge me la va demanar un noiet en una parada de souvenirs en el temple d'Abu Simbel. Ja estava tant acostumada a regatejar per tot que per la gorra li vaig demanar tota la seva botiga a canvi. Quan aneu de viatge pel món, sempre porteu samarretes, gorres o calçotets del barça, triomfareu !!!

La presa d'Aswan

Egipte és un país ric en aigua. I la riquesa d'aquest recurs marca una diferència amb la resta de països desèrtics del voltant que no la tenen.

El riu Nil travessa de sud a nord el país divindint-lo simètricament en dues meitats. A banda i banda de les quals s'extén el desert, cap a Líbia per occident i fins al mar Roig per orient.

La pressa d'Aswan (també Assuan) és una obra hidràulica de gran envergadura que permet contenir les avingudes del riu, sobretot en la seva desembocadura, en la mar Mediterrània, i garantir, també, l'activitat agrícola durant tot l'any (també en parlaré).

En aquesta foto es veu la presa d'Aswan i l'antiga resclosa que abans permetia el pas de vaixells. Actualment el pas és pohibit perquè s'ha fet petit i ara sols és actiu pel trasvàs d'aigües. Uns quants quilòmetres més al sud d'aquest enclavament hi ha el llac artificial Nàsser, una obra endegada pel govern egípci amb el suport mil·lionari de la Unesco que va invertir molts calerons per poder salvar del nivell de les aigües, vora la riba i uns metres més amunt, molts temples faraònics com el d'Abu Simbel (més endavant en parlaré) .

Aquell dia, el de la fotografia, era ventós i clar, "el comboi" (més endavant en parlaré) va fer escala en aquest punt estratègic on encartellats hi havia : fotos, esquemes, textos que expliquen tota mena de detalls sobre el gran projecte d'enginyeria hidràulica d'Aswan, tant o més monumental com l'Esfinx de Nas Trencat (en parlaré) . La visita a la presa d'Aswan és obligada "turísticament" com a punt estratègic símbol de progrés per un país que fa exhibició -ostentació- del que d'altres propers a la zona no tenen : aigua en abundància !

Veureu algunes fotos ..... properament.....sobre aquest lloc "turístic".

EGIPTE

L'ESCARBAT DE LA BONA SORT

Amulet de la bona sort. L’escarabat em crida, avui.

Sí, especialment avui, quan la mort s’ha fet present. Mai més ben trobat aquest símbol per un dia com el 5 d’abril de 2007 en que Pau ressona.

En l’antic Egipte es solia posar un escarabat en el cor, quan el cos estava en procés de momificació per a protegir els esperits en el moment de la resurrecció. En la llarga vida de l’ésser, en el present, com en el més enllà, l’escarabat és símbol de protecció de vida. Símbol, també, de creació, reproducció, virilitat, saviesa, renovació i d’immortalitat. No morim per tant, la nostra vida és llarga i el record la fa perdurar.

Durant el meu viatge, l’escarabat es va fer present en tots els temples i botigues de souvenirs. Em va agradar capturar aquest bocet, simple, dibuixat en una paret d’un poble Nubi del Baix Egipte.

Els meus ulls el van aïllar d’un conjunt d’imatges. Del seu creador jo en vaig fer una nova creació. Això és el que vaig fer : crear una nova vida, una nova entitat iconogràfica i espiritual. Això és la resurrecció.

Dedicada a tots a dia 5 d’abril de 2007.